El Conformisme

|

És un mal molt comú hui dia entre les persones. M'atreviria a dir què nosaltres, els valencians , som els que més pequem d'aquest defecte que qualsevol altre conjunt de població.

Dins de les grans malalties del nou segle què vam estrenar ja fa uns quants anys , està la malaltia per lo políticament correcte.

Eixa obsessió compulsiva en aparentar fer tot lo correcte davant de les persones, inclús si pensen lo contrari.


Per lo què a la meua opinió personal respecta, és a causa de la nostra història més recent que em patit. I sembla què existisca una mena de por a destacar o fer-se veure dins de molts àmbits què no siguen el propi. Por al compromís, a les opinions pròpies que no diferisquen dels demés.

Aquestes opinions son les que més falta fan hui dia, en un context social tan mancat d'arrels i de valors propis però compartits.


Aquesta idiosincràcia col·lectiva porta a que la classe política jugue amb nosaltres i ens confonguin, tirant de tradicions quan els convé, i pareix què només ens importa açò , què ens calmen els nostres egos i frustracions més immediats per després fer-nos perdre tot allò que ens identifica i ens fa únics com som.


Per això odie lo políticament correcte, perquè és el que ja està fet , és lo més normal , és conformar-se i no lluitar pel que ens interessa. I per damunt de tot , genera un tornavís que ens adorm cada dia més en un estat de coma indefinit , mentre mengem del circ que és la política actual.Voldria que perguerem d'una volta els complexes i ens mirem a l'espill.


Em remitisc a la frase de Joan Fuster "Tota política que no fem nosaltres, serà feta en contra de nosaltres"

l'Estrena

|

Hola a tots i totes . Comence la primera entrada del Blog, i confesse nerviosisme per no saber en un principi, sobre què escriuré.Com què és la primera entrada, també n'hi haurà què fer les oportunes i primeres idees base d'aquest Blog.

La meua manera de vorer als individus (i a mi mateixa ,clar) es com una superestructura de cosos preconfigurats. Però tots els dies rebem multituds de missatges amb bones intencions o amb molts consells per aplicar a la vida. Tot i rumiar-les per uns minuts , és tal la nostra configuració, què tendim a deixar-les anar, per tornar a trobar-les temps després, amb la mateixa primera idea o intenció.
Açò passa almenys en algunes persones. Altres no troben el moment oportú mai.
La idea em va vindre l'altre dia mirant a la paret grisa què és veu per la meua finestra.
Eixe estímul, eixe moment de infl-lexió va ser el què propicià la maquinaria del meu cabet a pensar i perquè no, aplicar coses què sempre tens pendents o pensades , però que no apliques per millorar la teua vida.
En aquest cas, em va donar la idea per a intentar propiciar que els demés pensen i traguen idees per ajudar-se a ells mateixa.Que vull dir amb això? Que qualsevol moment o imatge és bona per tindre eixa xicoteta estona, per dedicar-lo a nosaltres mateixa.
Llavors, a falta d'un estímul propici, m'agradaria què aquest espai , poguera ser el xicotet racó per pensar i rumiar. Aixina de clar.

També vullc deixar clar que no imposaré mai una visió personal sobre el mon que ens rodeja. No vullc fer un editorial, sinó una tribuna perquè la gent és faça la seua opinió.Aquesta és la temàtica del blog , i espere que puga dur-la a terme. També és clar, què no m'atreviria a fer-ho si no sapiguera què algú ho llegirà.

Ens vegem