La ràbia de no poder fer res

No pare de ser testimoni dins d'un món en teoria lliure , i amb el coneixement a tots els llocs, accions que posen en perill tot el que crec.l'Altre dia quan anava cap a la biblioteca vaig ser testic en primera instància de com dos mitjamerdes van intentar furtar un ordinador a una jove d'Erasmus que només estava fent el que tocava , estudiar.Metaforicament podria personalment donar-li moltes més interpretacions. Però les guarde, poden ferir l'orgull a més d'un imbècil molt pròxim.
La ràbia més gran arriba quan toques al 112 i al servei de seguretat (resultant que si serveix per alguna cosa) i dones totes les dades possibles. Tampoc tens moltes esperances en el sistema, acostumat a totes les decepcions.Però no, van agafar a dos persones.
Pareixia una situació molt de policies, cosa que em fa prou fastig, però be. No eren al final però be.
Hmmm , e començat amb ràbia el text però ara tinc una pos sana indiferència.El que em molesta és que eixos cabrons de mala mare encara estan al carrer fent de les seues.I personalment estic fart de ser testimoni d'aquests tipus d'aconteixements i no poder fer res. És la ràbia de no poder fer res.

El dilema Musical

No puc evitar sentir-me perdut i enfonsat dins de tot este mon musical de hui dia.Com a melòman confés no puc evitar desesperar-me davant la inoperància d'innovació que existeix al panorama musical més recent.
l'Únic fet més o menys reconeixible que recorde és el fet que els Arctic Monkeys pogueren triomfar gràcies ha haver penjat les seus cançons al Myspace.

Però no és només la inoperància el que em fa por.També els significat musical en si mateixa. Un no pot quedar-se indiferent davant una cançó, no pots.També tots els significats tan dispars que te per quelcom qualsevol peça musical. Una cançó tan alegre com "born to be alive" pot fer-me plorar sense cap consol.

Els significats tristos que associem a la música a voltes ens envaeixen i no podem evitar-ho, ens superen, ens fan recordar tota mena de dies perduts i moments tans fastigosos que em tremola la galta només de pensar-ho.

El meu amic mai conegut, Thom Yorke ho diu moltes voltes, lo millor és tancar-se dins d'una habitació i pensar: "res d'això està passant" També hauria de reconéixer que soc massa jove per haver tingut tantes nits en vela com ell, però tot és vorà.

No és pot expressar en paraules l'odi que hi ha darrere de tot això.
La publicitat és la gran lliuradora o verga darrere. jo meu prenc amb alivi però també amb ira perquè el màrqueting no té dret a dir-me quina cançó puc associar o no a un sentiment en concret, o un moment de la meua vida.

El nepotisme del poder

No puc fer altra cosa què trobar-me indignat per la corrupció i despotisme que ha assolit la classe política en els últims anys.

Tampoc és per despotricar, però la cua de queixes és molt, molt llarga.
Em queixe perquè pense que la labor dels polítics deuria ser servir al poble i als seus interessos i no governar per uns pocs.
Deuria estar per damunt del seu signe polític i procurar el be comú.Està demostrat de sobra que les antigues concepcions : esquerra-dreta, no existeixen avui dia. Els programes governamentals coincideixen en un assombrós 80%.
Aleshores, per què eixe nepotisme tan horrorós, especialment ací, al País Valencià.
No és salva cap poble, siga de la grandària que siga, de posar el "superglue" als escons de les seues cadires i no menejar-se pels segles dels segles, Amén.

En pense, que tots hauran llegit El Príncep, de Maquiavel, sinó, no em puc explicar perquè tenen apresa tan be la lliçó en aspectes com mantindre's anys i anys als poder i procurar tots els seus recursos i diners en fomentar la perpetració i amortització del seu carreg.