Eixos dies de descans

|



Em trobe de descans a València, uns dies per fer diverses coses i ampliar horitzons una mica. Puc fer pràcticament de tot, comprar, visitar museus, prendre contacte amb la gent etc.Però ara mateix fa un fred que pela, em trobe dins de la facultat de farmàcia, fa un dia fastigós però estic feliç. Aprofite per ser part de quelcom vida tinguen els alumnes d'aquesta facultat al centre de Burjassot tan curiós.



Pareix mentida que siguen les onze del matí, pareix que haja acabat d'alçar-me de bon matí i estiga remugant dins del llit, lluitant contra la meua voluntat per intentar eixir fora a vore què em depararà el dia de hui.



La veritat és que es troba a faltar l'ambient de ciutat a Alacant, tot i què tenen molt centres comercial i artèries principals, li falta un poc l'ambient de l'extraradi universitari. És molt útil tindre totes les facultats dins d'un mateix campus, però València té eixe toc. Hi ha línies de tramvia i de metro a tot arreu i moltes més artèries que connecten i Alacant, tot i les poblacions dels voltant i que som prou gent, dona la sensació de saber-la tota una volta has passat dos setmanes ací.



Potser siguen manies meues, i tire a faltar un bona ciutat plena d'activitat constant i ritme frenètic, però la veritat és que aquesta ciutat sempre m'ha fascinat, potser siga per les implicacions que té per mi (no gaires), pel clima polític, per la manera de fer les coses tan especial que tenen, qui sap, no ho se ni jo mateix. Només puc dir que estic molt bé ací, tot i amb el fred i la humitat, que estic desacostumat a ella vivint a Sant Vicent del Raspeig.

L'error d'oblidar l'actualitat més pròxima

|

Tot ens recordem del fets que van esdevindre entre els anys 2001 i 2004 i posteriors. Però pareix que els arguments que ens dirigeixen tots els dies des de diversos sectors ens ennuvolen la vista i ens fan oblidar el que veiem i sentíem ens tots aquells dies d'angoixa col-lectiva.


La posterior manipulació sincerament m'ha fet molt de mal. perquè torbe que és un insult a la meua intel·ligència.Desprès passa el que passa. Judicis , reiterades manipulacions per sempre els mateixos mitjans, i el que calla otorga.


Jo trobe que el que calla es el que més otorga, perquè deixa que la plebe enrabiada decideix per ell.Només cal buscar-se la vida un poc i llegir hemeroteques o en antics enllaços de gravacions de ràdios per vorer que no tot era com es deia i no tots els mitjans estaven tan posicionats sobre els fets com hui dia ens fan creure.


La història demostra que no tot es tan blanc i negre com ara ens fan creure.La societat està molt dividida i enfrontada per la història, tant i fa, ells hi han contribuït.Baix deixe enllaços que pot ser aclareixen les idees a més d'un.
Observeu amb meravellla

La ràbia de no poder fer res

|

No pare de ser testimoni dins d'un món en teoria lliure , i amb el coneixement a tots els llocs, accions que posen en perill tot el que crec.l'Altre dia quan anava cap a la biblioteca vaig ser testic en primera instància de com dos mitjamerdes van intentar furtar un ordinador a una jove d'Erasmus que només estava fent el que tocava , estudiar.Metaforicament podria personalment donar-li moltes més interpretacions. Però les guarde, poden ferir l'orgull a més d'un imbècil molt pròxim.
La ràbia més gran arriba quan toques al 112 i al servei de seguretat (resultant que si serveix per alguna cosa) i dones totes les dades possibles. Tampoc tens moltes esperances en el sistema, acostumat a totes les decepcions.Però no, van agafar a dos persones.
Pareixia una situació molt de policies, cosa que em fa prou fastig, però be. No eren al final però be.
Hmmm , e començat amb ràbia el text però ara tinc una pos sana indiferència.El que em molesta és que eixos cabrons de mala mare encara estan al carrer fent de les seues.I personalment estic fart de ser testimoni d'aquests tipus d'aconteixements i no poder fer res. És la ràbia de no poder fer res.

El dilema Musical

|

No puc evitar sentir-me perdut i enfonsat dins de tot este mon musical de hui dia.Com a melòman confés no puc evitar desesperar-me davant la inoperància d'innovació que existeix al panorama musical més recent.
l'Únic fet més o menys reconeixible que recorde és el fet que els Arctic Monkeys pogueren triomfar gràcies ha haver penjat les seus cançons al Myspace.

Però no és només la inoperància el que em fa por.També els significat musical en si mateixa. Un no pot quedar-se indiferent davant una cançó, no pots.També tots els significats tan dispars que te per quelcom qualsevol peça musical. Una cançó tan alegre com "born to be alive" pot fer-me plorar sense cap consol.

Els significats tristos que associem a la música a voltes ens envaeixen i no podem evitar-ho, ens superen, ens fan recordar tota mena de dies perduts i moments tans fastigosos que em tremola la galta només de pensar-ho.

El meu amic mai conegut, Thom Yorke ho diu moltes voltes, lo millor és tancar-se dins d'una habitació i pensar: "res d'això està passant" També hauria de reconéixer que soc massa jove per haver tingut tantes nits en vela com ell, però tot és vorà.

No és pot expressar en paraules l'odi que hi ha darrere de tot això.
La publicitat és la gran lliuradora o verga darrere. jo meu prenc amb alivi però també amb ira perquè el màrqueting no té dret a dir-me quina cançó puc associar o no a un sentiment en concret, o un moment de la meua vida.

El nepotisme del poder

|

No puc fer altra cosa què trobar-me indignat per la corrupció i despotisme que ha assolit la classe política en els últims anys.

Tampoc és per despotricar, però la cua de queixes és molt, molt llarga.
Em queixe perquè pense que la labor dels polítics deuria ser servir al poble i als seus interessos i no governar per uns pocs.
Deuria estar per damunt del seu signe polític i procurar el be comú.Està demostrat de sobra que les antigues concepcions : esquerra-dreta, no existeixen avui dia. Els programes governamentals coincideixen en un assombrós 80%.
Aleshores, per què eixe nepotisme tan horrorós, especialment ací, al País Valencià.
No és salva cap poble, siga de la grandària que siga, de posar el "superglue" als escons de les seues cadires i no menejar-se pels segles dels segles, Amén.

En pense, que tots hauran llegit El Príncep, de Maquiavel, sinó, no em puc explicar perquè tenen apresa tan be la lliçó en aspectes com mantindre's anys i anys als poder i procurar tots els seus recursos i diners en fomentar la perpetració i amortització del seu carreg.

La proactivitat

|
El concepte de proactivitat es molt ample. I un dels primers treballs esmentats en l'assignatura: Estrucutra Social.
Anomena la capacitat de l'home a prendre el control de la seua vida mitjançant la planificació i cultiu savi de totes les seues accions amb l'objctiu de trionfar en un futur a mitjà o llarg plaç. En comptes de dependre de l'atzar.


Les rendes de la vida de cadascun son molt difics de dominar. Suggereix una gran i profunda reflexió. Jo personalment no sabria per on començar. I quelcom de vosaltres?
El llibre recomanat per Enric Bas, "La bona Sort" es suposa que tracta d'aquest concepte.Dona prou de si mateixa

La vida al Planeta Roig

|

Algun dia voldria escapar d'aquest mon. Vosaltres no? La cançó de despedida perfecta per anarsén del planeta com David Bowie , seria: Life on Mars?Per augmentar el meu egocentrisme i sentir-me diferent a la resta de la gent, sense dubte utilitzaria la cançó: Common people, de Pulp. tinc molt més interessos que els demés, apart de balla, beure i cardar.


De sobte, el mon em supera, note els cascalls revolotejant en el meu cap, com si foren alarmes.No puc amb el planeta, necessite la veu de Thom Yorke per consolar-me.I tranquil-litzarme amb No Surprises.


El mon evoluciona, una velocitat de vertigen, cada volta que tanques els ulls , la gent diu que mors, més ràpid que sense aigua. Tot son mentires, Rebellion, Lies.Agarreu a tots els xiquets, somieu, només els somnis vos salvaran, cada volta que tanqueu els ulls.


Els xics, nooooo ploren, mai. Mai demanen disculpes, intenten cobrir-ho amb mentires perquè Boys don't Cry.Peró, no, es divendres. Em prendre uns moment de costumisme anglès, escoltant als imbècils del poble parlant sobre no res "sas lo ke vui dite?" Parklife!!Totes les persones, tantes, és passen la vida al seu parc.


Retorne una altra vegada a la Lluna, i contacte amb els meus subordinats des de la Terra, si es clar, penses que han posat un Man on the Moon.Comença el compte enrere, desplegue.



Xicoteta cacofonia amb algunes cançons meues. No vos al-larmeu


http://www.youtube.com/watch?v=ueUOTImKp0k

Mare de deu!

|
Escric aquest post des d'un iPod.

Effectivament, les noves capacitats que em porta son increíbles.
Si ara fora un periodista , no tindria ni tan sols que encendre el portàtil per publicar una notícia amb la mateixa inmediatesa quasi igual•lat amb una ràdio.
Em remitisc al nou tema que donem a classe. També puc posar una imatge.


Fes-me verda la poma !!!!!!

|
La imatge que propose està estreta d'una pàgina creada a l'any 2006 per la ONG Greenpeace per denunciar que darrere del disseny tan preciós i l'alta gama que sempre intentava demostrar la empresa de la poma, encapçalava la llista d'empreses que més contaminaven del mon.

En la pagina web http://www.greenmyapple.org/ la ONG fa una espècie de paròdia a la pàgina web de Apple barrejant continguts de consciència cap al medi ambient com son: L'ús de materials més sostenibles, la reducció dels compostos químics que s'utilitzen, i que després acaben a països com la Xina, on xiques son obligats desmuntar-los, amb els consegüent risc per la seua salut.

Les bones notícies son, que 3 anys després de la posada en marxa, l'iniciativa a sigut un èxit.En primer lloc, Steve Jobs, davant la mala imatge que açò portava , va decidir incorporar un apartat específic dedicat al seu suposat ecologisme, i com Apple es preocupava pel medi ambient.En segon lloc, les seues paraules no és van quedar en paraules, sinó que tal dia com hui, Apple ha aconseguit baixar 3 posicions en el rànquing d'empreses contaminats.Almenys Greenpeace és pot apuntar un xicoteta victòria contra el sistema.
Tot i això, estava refl-lexionat sobre aquest tema i em vaig posar a buscar el rànquing d'empreses que més contaminen, ací està la llista.

1.Apple
2.Nokia
3.Dell
4.Siemens

La empresa Informàtica que menys contamina és IBM. Però continua contaminat. Eixe és el problema d'arrèl.
El problema de Apple només es la punta del iceberg, lo que falla és tot el sistema productiu en general. No sabria com explicar-ho tot ara , però Annie Leonard, si que pot.
Annie és una americana que s'ha fet famosa a tot arreu pel famós reportatge"The Story of Stuff"on critica tots els problemes de base en tot el nostre sistema econòmic, polític i social.Podeu trobat el seu vídeo(vist per més de set mil-ions de persones) subtitulat en castellà en:http://www.storyofstuff.com/international/

Vos recomane a tots que ho vegeu, val la pena. Qualsevol esforç hui dia, val la pena
Dele

El Conformisme

|

És un mal molt comú hui dia entre les persones. M'atreviria a dir què nosaltres, els valencians , som els que més pequem d'aquest defecte que qualsevol altre conjunt de població.

Dins de les grans malalties del nou segle què vam estrenar ja fa uns quants anys , està la malaltia per lo políticament correcte.

Eixa obsessió compulsiva en aparentar fer tot lo correcte davant de les persones, inclús si pensen lo contrari.


Per lo què a la meua opinió personal respecta, és a causa de la nostra història més recent que em patit. I sembla què existisca una mena de por a destacar o fer-se veure dins de molts àmbits què no siguen el propi. Por al compromís, a les opinions pròpies que no diferisquen dels demés.

Aquestes opinions son les que més falta fan hui dia, en un context social tan mancat d'arrels i de valors propis però compartits.


Aquesta idiosincràcia col·lectiva porta a que la classe política jugue amb nosaltres i ens confonguin, tirant de tradicions quan els convé, i pareix què només ens importa açò , què ens calmen els nostres egos i frustracions més immediats per després fer-nos perdre tot allò que ens identifica i ens fa únics com som.


Per això odie lo políticament correcte, perquè és el que ja està fet , és lo més normal , és conformar-se i no lluitar pel que ens interessa. I per damunt de tot , genera un tornavís que ens adorm cada dia més en un estat de coma indefinit , mentre mengem del circ que és la política actual.Voldria que perguerem d'una volta els complexes i ens mirem a l'espill.


Em remitisc a la frase de Joan Fuster "Tota política que no fem nosaltres, serà feta en contra de nosaltres"

l'Estrena

|

Hola a tots i totes . Comence la primera entrada del Blog, i confesse nerviosisme per no saber en un principi, sobre què escriuré.Com què és la primera entrada, també n'hi haurà què fer les oportunes i primeres idees base d'aquest Blog.

La meua manera de vorer als individus (i a mi mateixa ,clar) es com una superestructura de cosos preconfigurats. Però tots els dies rebem multituds de missatges amb bones intencions o amb molts consells per aplicar a la vida. Tot i rumiar-les per uns minuts , és tal la nostra configuració, què tendim a deixar-les anar, per tornar a trobar-les temps després, amb la mateixa primera idea o intenció.
Açò passa almenys en algunes persones. Altres no troben el moment oportú mai.
La idea em va vindre l'altre dia mirant a la paret grisa què és veu per la meua finestra.
Eixe estímul, eixe moment de infl-lexió va ser el què propicià la maquinaria del meu cabet a pensar i perquè no, aplicar coses què sempre tens pendents o pensades , però que no apliques per millorar la teua vida.
En aquest cas, em va donar la idea per a intentar propiciar que els demés pensen i traguen idees per ajudar-se a ells mateixa.Que vull dir amb això? Que qualsevol moment o imatge és bona per tindre eixa xicoteta estona, per dedicar-lo a nosaltres mateixa.
Llavors, a falta d'un estímul propici, m'agradaria què aquest espai , poguera ser el xicotet racó per pensar i rumiar. Aixina de clar.

També vullc deixar clar que no imposaré mai una visió personal sobre el mon que ens rodeja. No vullc fer un editorial, sinó una tribuna perquè la gent és faça la seua opinió.Aquesta és la temàtica del blog , i espere que puga dur-la a terme. També és clar, què no m'atreviria a fer-ho si no sapiguera què algú ho llegirà.

Ens vegem