Acabem amb els tòpics estúpids

|
Els anunciants es dirigeixen a un públic molt divers, és clar, però és la seua obligació almenys saber mantindre al públic que ja té en comptes de deixar que s'indigne i potser deixe de comprar-te.

Anem a vorer 2 anuncis que poden fer que perdes a un targe
t





I aquest, que fa just el contrari. Em pareix una manera de retòrica publicitària senzilla però molt ben feta, perquè canvia el significat de l'espot amb només la veu i no perd, sinó que guanya en targets.



Poc més per hui.



Preferisc les màquines

|

M'agraden molt les polítiques patètiques del nostres molt honorables presidents per marginar la nostra cultura i deixar-la en mans de gent aliena i sense cap idea.
L'altre dia vaig anar a una pastisseria que es troba a Sant Vicent del Raspeig i no San Vicente del Raspeig. A vore com li expliques a un castellanoparlant què és el raspeig.
La qüestió és que em va cridar molt l'atenció que la pastisseria estiguera retolada en valencià i intente no pensar que només era perquè si retolava li subvencionaven els costos.
Però tampoc ens il.lusionem massa, no per això esperava que si entrara dins m'entengueren si els parlara en l'idioma de Carod-Rovira, ni molt menys. Tot i això, em va vindre a la ment que els cartells de les Festes de Moros i Cristians també estaven en valencià, la informació del TRAM i algun nom de carrer també. Qualsevol que passara per Sanvi i Alacant pensarà que ací encara és parla valencià; pobrets infeliços. A vegades em trobe xicotetes restes del què fou Sant Vicent, però ara no.

Una cosa sí és certa, he descobert la garantia per la supervivència del Valencià:els objecten inanimats i les màquines; són perfectes. Amb ells puc exercir el meu dret d'utilitzar el valencià en la meua comunicació diària sense haver de topar-me amb la realitat que a Alacant no ho parla ni deu, tot i que és l'idioma oficial i fins fa poc l'idioma del poble abans de que açò és convertira en Múrcia.
Així que, des d'ací anime a continuar investigant en robòtica i informàtica per tal de desenvolupar cada volta més i més màquines al servei de les persones. Ja em faig la imatge mental, com faig al meua caixer del banc, quan em vinga el cambrer a vorer el què vull, sel.leccionaré primer l'idioma abans de res, quin invent xe!.
Cartells històrics,institucionals, plaques de carrers, fogueres, màquines. Teniu encomanada una gran tasca, la supervivència de la llengua, on no van arribar les no-polítiques governamentals i socials arribareu vosaltres. Sou CV


Foto: http://toies.files.wordpress.com/2007/10/099-monzo.jpg

La política i la comunicació de crisi

|

Sempre m'he preguntat qui collons dissenya les campanyes de comunicació política. Pel què sé, segons Loures Llorens, executiva de comptes de Bassat Ogilvy, una agència tracta de la mateixa forma una campanya política com un client normal. Aleshores, que?
Informació d'avui EL PAIS. ¿Sabeu que Espe ara va ser qui va descobrir Gürtel? Clar, jo intente pensar que la presidenta de la comunitat que ens governa a tots -perquè quan Madrid alça la poteta, tots olorem- no podria fer unes declaracions d'aquest tipus, però sí les ha fetes. Molt bé.
Clar , l'única cosa positiva de tot això és que els comentaris no arribaran a quasi ningú, perquè encara que la majoria de la població adulta i envellida que encara ens governa i esclafa contínuament amb la seua ment retrògrada ho llija; els demés no ho farem.
Com a publicitari m'indigna que encara ens intenten fer passar esta tipus de comunicacions i que ens quedem de braços creuats, com qui no vol la cosa. Ja tenen prou amb tots els líders d'opinió que tenen darrere, abocant tots els dies idees sense sentit, a vore si algú les sent i munta en col.lera, jo què sé.

Tampoc intente llançar les meues idees polítiques, si volguera fer-ho ja ho hauria fet, però no vaig a criticar eixes coses, perquè el bloc no aprofita per això, només intente fer una crítica constructiva de la nul.la capacitat de previsió dels polítics i als inútils que contracten o no per fer les seues estratègies de comunicació.

Foto: http://1.bp.blogspot.com/_JA9N62SX_Mk/STAIIS55CnI/AAAAAAAABRg/hUsI2fDYonY/s400/esperanza+aguirre.jpg

L'economia musical dins de la publicitat

|

Em trobe ara mateix de vacances, escoltant My Iron Lung de Radiohead. Fascinant cançó. Comença tranquil.la però progressivament va pujant en intensitat fins arribar a un extasi d'instruments caòtics del final de la cançò.
Este matí m'he trobat amb un article molt interessant publicat a EL PAIS que parla bàsicament sobre els antics músic i la seua particular batalleta, en este cas, amb el I-tunes de Apple.
Ja sabem tots com està l'actual situació en el panorama músical i tampoc es questió que servidor despotrique encara més contra ell, però una cosa sí que és certa: el sistema necessita un canvi; i els artistes hauràn d'acceptar-ho algun dia.
Com a melòman confés puc assegurar que comprenc a la perfecció a aquelles persones que gaudixen escoltant un album sencer i es passen moltes hores de la seua vida intentant traure el significat a tota l'obra i no es queden en simples cançonetes soltes. Però com ja he dit, el negoci no depen d'un sól lobby de pressió i els fans estem ací per queixar-nos sempre que faça falta i exigir als artistes un interés major i més qualitat en el què fan.
No és casualitat que haja posat un cançó de Radiohead només començar l'entrada.
Radiohead va canviar tot el negoci musical en Octubre del 2007 quan va anunciar que el seu nou disc anava a penjar-lo en la web, i els fans decidien el què volien pagar per ell, inclús debades si es vulgués.
Radiohead sempre ha sigut un grup que utilitza totes les eïnes possibles per mantindre el contacte quasi directe amb els seus fans, abans de tota la moda twittera d'avui dia.
El que vull dir amb tot això és que Radiohead ens va mostrar que els models de negoci hui dia són molt diversos i que no ens em de deixar menejar pel que diguen les discografíes, pel que a mi respecta, ja n'hi ha prou que ens marquen les vides les multinacionals.
Radiohead ens va demostrar que els artistes ja no poden estar tota la vida cobrant per una faena que van fer fa anys i continuar cobrant fins la fi dels temps. L'artista és capaç de baixar i tornar a ser el què per esència és, un artista del carrer que viatja molt i toca davant de molta gent, la gent jutjarà la seua faena i si li agrada, podrà viure i traure profit.
Damunt amb Internet, que permet diversificar al màxim el suports i donar a conéixer molt artistes. Simplement el què cal fer és evolucionar un poc i no viure en l'antic món perfecte i quadriculat que encara ens volen fer creure que estem.
Publicitaris al poder, adaptar-nos al nou negoci dependrà de nosaltres.

Foto:http://www.albumtart.com/img/albums/inrainbows10.jpg